diumenge, 17 de maig del 2009

Senderisme a la Mola (Vallès Occ.) Barcelona

Amb l’arribada del bon temps sempre ve de gust fer alguna caminadeta per la muntanya, però sense marxar gaire lluny, oi? Això és el que vaig pensar quan em van proposar pujar a la Mola, un indret situat a 1.105 metres sobre el nivell del mar, que forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

L'accés més fàcil i planer és el que parteix de la carretera de Terrassa a Matadepera per Can Robert, uns tres quilòmetres i mig després d'haver passat Matadepera. A mà esquerra hi ha una pista forestal, força practicable amb cotxe. Un cop varem arribar a Can Robert calia deixar els vehicles per continuar a peu; des d'aquí començavem una petita ascensió amb un desnivell de 450 metres fins al cim. Primer de tot arribavem a Can Pobla (poc menys de tres quilòmetres), i després enllaçarem per un corriol anomenat el “camí dels monjos”, força ben senyalitzat, que ens portava fins al cim de la Mola i el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt (segle X).
.

Can Pobla

.

senyalització del camí dels monjos

.

cim de la Mola


celebració de l'arribada al cim (amb banderes del barça)


En total, crec que vam aconseguir fer tot el camí en una hora i mitja, sense presses, però amb moltes ganes... i no em refereixo pas a ganes d’arribar, sino a ganes de dinar!!!! perquè l’edifici històric del monestir també inclou un restaurant amb una fantàstica oferta gastronòmica de cuina catalana elaborada en forns de llenya que encara no he pogut oblidar... hhmmmm, nyam... nyam... http://www.lamola.com/

.
..

diumenge, 3 de maig del 2009

BTT per Collserola (Barcelonès) Barcelona

Feia temps que volia tornar a Collserola i gaudir d’una pedalada per la Carretera de les Aigües, però mai tenia l’ocasió o les ganes d’anar-hi... bla, bla bla... sempre excuses barates i molta mandra. Calia posar-hi remei, així que aquest primer cap de setmana del mes de maig em vaig decidir. Després de pujar una bona estona des del Parc Cervantes fins a Sant Pere Màrtir, vaig arribar al Mirador dels Xiprers, un lloc ideal per recuperar forces, beure molta aigua, i també observar el fantàstic skyline de Barcelona. Amb tot això, també em vaig adonar que tots els cartells indicadors havien canviat el nom de la Carretera de les Aigües!!! Ara li han posat “Passeig de les Aigües”. No entenc el motiu. Em ve a la ment aquella dita que diu: “qui no té res a fer, el gat pentina”. Què hi farem. En qualsevol cas, jo m'ho vaig passar pipa. Crec que un cop al mes repetiré l'experiència...
..

the new name is... Passeig de les Aigües!!!
. .

aquesta és la meva btt de l'any 89...

sí, sí... ja sé que és una reliquia sobre rodes!

.

el canvi de marxes encara funciona...

tot i tenir 20 anys!

.

han instal·lat algunes pasarel·les de fusta

.

prohibit excedir de 30 km/h

. .
.

divendres, 10 d’abril del 2009

Viatge als Pics d'Europa (Astúries)

Durant la Setmana Santa qui més qui menys disposa de 4 o 5 di- es festius per poder organitzar alguna sortideta. Jo vaig aprofitar per visitar Astúries. La seva extensió geogràfica no és massa àmplia, així que en pocs dies es pot veure quasi tot. He de confessar però, que la meva opció de viatjar amb bus des de Barcelona no la recomano a ningú. És molt esgotador (11 hores sense passar de 90 km/h). Puajjjj... Mai més!!!! La propera vegada serà millor organitzar-ho tot amb antelació i reservar un plàcid vol amb avió. En qualsevol cas, la gent del bus era molt amable. Després d’arribar a Oviedo a les 9:00 del matí amb tota la son acumulada com a conseqüència de no haver dormit durant tot el viatge, no vaig poder evitar prendre’m dos cafès amb molta cafeina (jo que sempre els prenc descafeinats). Bufff, quin xute!!! Seguidament, cap a l’aeroport a recollir el cotxe de lloguer que haviem encarregat. Quina sorpresa!!!


.
Era un cotxe de luxe!!! jejeje, jo m’ofereixo voluntari per conduir-lo durant tots els dies. De fet, aquell cotxe ja podia ser high class... pagant 50 euros per dia. Ara ja teniem el patinet per desplaçar-nos per tot arreu, així que ens posem en marxa cap el campament base ubicat a Cangas de Onís, a prop dels Pics d’Europa. Era el lloc ideal per gaudir de la natura i també per beure molta sidra. Durant el vespre totes les tavernes (sidreries) estaven a tope!!! Jo també vaig acabar a tope de sidra... però no prou per impedir-me llevar tots els dies a les 7:00 del matí per fer totes les excursions programades.

Ruta del Cares: Aquesta excursió des de Poncebos (Astúries) fins a Cain (Leon) transcorre per un camí ben marcat i sense cap complicació excepte la seva longitud, 10 Km d'anada i uns altres més de tornada. Malgrat la seva senzillesa i l'amplada del camí (més de 1,5 metres) calia vigilar molt, doncs sovint el camí voreja penya-segats que cauen vertiginosament sobre el riu Cares. Nosaltres teniem l’inconvenient afegit de coincidir amb un dia de pluja i molt vent. Aquestes condicions meteorològiques convertien la ruta en una tasca excessivament complicada, així que varem decidir donar mitja volta sense esperar a esgotar-nos.
. .
.


Bulnes: Aquest poble està situat a 650 metres sobre el nivell del mar. Els seus habitants són unes 20 persones durant tot l'any. Cal accedir-hi a través d'un funicular obert tots els dies. Bulnes és l'únic poble d'Astúries on no hi ha accés per carretera. Després d'anys de demandes es va aconseguir la instal·lació d'un funicular el qual salva els 400 m. de desnivell entre Poncebos i la part inferior del poble de Bulnes, en aproximadament uns 7 minuts. El pendent és del 18% i la seva longitud de 2.200 m. Dintre del seu horari estacional la freqüència entre viatges és de 30 minuts, de 10:00 a 12:30 i de 14:00 a 18:00 hores. El bitllet normal (anada i tornada) costa 18 euros. L'alternativa és accedir al poble a peu, per la ruta que recorre el canal del Teixu, doncs tot just són quatre quilòmetres i el desnivell, des dels 200 metres d'altitud de Poncebos als 650 de Bulnes, no és excessiu per a qualsevol persona amb bona salut. Nosaltres no teniem alternativa: pluja + vent = funicular.
...


.
Llacs de Covadonga: A uns 12 km del Santuari de Covadonga, immersos en un paisatge espectacular al qual s'accedeix per unes carreteres molt estretes i empinades, ens trobem els Llacs de Covadonga, dos llacs d'origen glaciar: l’Enol i el de la Ercina. El camí cap als llacs està replet de belles panoràmiques. Actualment no es pot accedir als llacs amb cotxe si no és abans de les 8 del matí ja que a aquesta hora tanquen la carretera i solament és possible pujar en uns autobusos llançadora (costa 6 euros el trajecte persona). Una vegada arribem a la nostra destinació, a uns 1100 metres d'altitud, el llac Enol és el primer que ens trobem amb una profunditat de 24 metres. Més endavant es troba el de la Ercina menys profund que l'anterior: solament 2 metres. Des d'ambdós llacs podem fer rutes i gaudir d'uns paisatges maravellosos. També és recomanable fer una escapadeta al Mirador de la Reina per poder gaudir d'una vista inigualable del Pics d’Europa. Al costat del llac de la Ercina hi ha un parell d'establiments on donen begudes, entrepans i també un caldo bonissim!!! A mi no em va semblar massa car, potser perquè estava massa bocabadat mirant com nevava. Ohh, my God!!!



El Museu de la Mineria (MUMI): situat al poble de El Entrego (Carrer El Trabanquín, s/n) és una experiència única per conèixer com treballen i viuen els miners. La visita també inclou una ruta guiada on cal baixar a unes galeries que simulen una petita mina. Ho recomano. El preu d'entrada solament són 5 euros.
.

També varem visitar alguns pobles i ciutats de la costa: Gijon, Llanes, San Vicente de la Barquera... en resum, a tot arreu gent molt amable, bon menjar i molta sidra!

.
..

dissabte, 14 de març del 2009

Esquí a La Molina (Cerdanya) Girona

Aquest mes de març he tornat a esquiar després de molts anys. De fet només havia esquiat 2 o 3 vegades en tota la meva vida, i tenia la curiositat d’aprendre més. Així que li vaig demanar a una bona amiga experta (la Montse) que em fes el favor d’ensenyar-me, i vaja si ho va aconseguir!!! Ara ja m’atreveixo a pujar amb el telecadira fins dalt de tot... bé... potser exagero una mica... quasi fins a dalt de tot. He de dir que això de l'esquí enganxa!!! No sé si serà perquè a La Molina hi ha molta varietat de pistes i per això no em vaig aborrir gens ni mica. En resum, vaig aprendre a girar els esquís en un parell d’hores o tres (sembla fàcil però no ho és pas). A partir d'ara ja puc dir que no utilitzo cunya!!!!!!!!!!!! Noooooo!!!! jejeje... La resta del dia me’l vaig passar pujant i baixant pistes blaves.... si... si... blaves.... De fet, ara ja vaig de sobrat per les verdes!! Ja sé que molta gent puja més amunt... vermelles i negres.... bla, bla, bla... i pensareu que sóc un ridicul que només sap esquiar en pistes de chiquipark... però jo encara no tinc aquesta facilitat per pujar a vermelles i encara menys a negres... Tot i que la Montse em va dir que ja estava preparat per a les vermelles... serà perque va veure que durant tot el dia no em vaig caure cap vegada... (de fet he de confessar que em vaig caure en una blava, però ella no hi era al davant, jejeje). Per a mi, que sóc un "novatillo" principiant la millor pista ha estat la "Volta Muntanya Sagrada", de més 2 kms i mig de recorregut en la seva totalitat entre bosc i ombrívola, fet que feia que la neu estigués molt dura i gelada en alguns trams, i per això... sí, sí... em vaig caure en aquesta pista, jejeje. Al fons es poden veure unes magnífiques vistes de la Tossa d'Alp.
.

pista blava (Volta Muntanya Sagrada)

.
El proper any (2ª fase) provaré les vermelles... També he de dir que va ser molt divertit xerrar amb els nens petits que pujaven amb mi al telecadira... Tots anavem amb aquella armilla de color groc que diu: “sóc petit” bufff... són petits però van llençats!!! Quins fieres!!!! La majoria d’ells solament tenen 4 i 5 anys... amb aquell casc que semblen disfressats de "formiga atòmica". Jo els entrevistava a tots (mireu... es que m’aborria al telecadira, que hi farem)... Els preguntava de tot una mica: Quants anys tens? Fa molt que esquies? T’agrada esquiar? La resposta: psssseee... els papis em porten... jejeje.... Realment no estaven molt parladors... imagino que els papis els hi havien dit que no parlin amb desconeguts (tipic) jejeje...
.
.
Al final del dia vaig acabar molt esgotat... després de 6 hores esquiant crec que era inevitable quedar mig dormit durant tot el viatge de tornada a Barcelona. Tenia la sort de no conduir, així que podia recordar tot el que havia après... tot el que havia gaudit...
.

dissabte, 31 de gener del 2009

Raquetes de neu a Lles (Baixa Cerdanya) Lleida

Després de més de dues hores de viatge des de Barcelona, arribem a Lles. Són les onze del matí. Enfilem una estreta carretera que ens porta cap a l’estació d’esquí nòrdic, on aparquem el vehicle al costat del refugi de Cap del Rec. Des d’aquí tenim previst iniciar la nostra ruta per una pista de raquetes de neu en direcció als Estanys de la Pera. La previsió del temps és poc optimista. S’anuncien pluges generalitzades a tot Catalunya, però nosaltres ens hem trobat amb un dia assoleiat (4ºC) que ens ha deixat bocabadats, i amb tota aquesta alegria acumulada decidim passar per la guixeta i comprar el nostre forfait amb un somriure... bé, tampoc amb un gran somriure a l'hora de pagar, tot sigui dit.
.

Veure ruta de color groc

.

Des de Cap del Rec (1.953 m) ens dirigim a l’inici del circuit de raquetes que comença al costat mateix dels edificis de serveis. Marxem en direcció nord oest amb un pendent suau entremig d’un bosc de pins. El camí està ben senyalitzat amb estaques metal·liques i rètols, i els arbres també disposen d’uns petits quadrats adherits de color groc amb un número de color negre identificatiu del sender 18 que ens porta del Cap Rec al Pradell. Més endavant ens trovem amb una pista d’esquí nòrdic. La creuem procurant no malmetre les traces marcades pels esquiadors i l’abandonem per tornar a enfilar el camí. Ben aviat una nova cruïlla travessa un segon tram de la mateixa pista anterior. La creuem i tornem a seguir el camí general. Fa molta calor i prefereixo prescindir del Buff. Des de lluny ja es comença a divisar el final del bosc. Abastem el refugi del Pradell situat al cap de munt d’un prat (2.112 m). Portem un temps record de 30 min sobre els els 50 min estipulats. Estic convençut que aquest ritme em passarà factura en algun moment, però prefereixo no pensar-hi.

.




Per sobre del refugi transcorre la pista de Cap del Rec a les Pollineres. Hi trobem el rètol indicador que ens assenyala el camí per pujar a la Tossa amb un horari estimat de 3 hores. No tenim gaire temps, donat el fet de que volem tornar avuí mateix cap a Barcelona, i per tant ens decidim seguir per la pista en direcció a Pollineres. Fem ruta pels laterals de la pista per no malmetre les traces marcades i d’aquesta manera també aprofitem una estona per prescindir de les raquetes, que d’ara endavant portararem lligades a les motxilles. De tant en tant ens quedem sense laterals i hem de fer via pel ben mig de la pista i per això ens guanyem l’esbroncada algun esquiador tiquis-miquis!

.

De sobte es trenca el silenci. El xiular frenètic dels ocells es fa present per tot arreu. Ens anuncien el mal temps, i no van pas errats. En 10 min es posa a nevar, però decidim seguir endavant. Portem suficient equipació per aillar-nos del fred i (modèstia a part), un servidor va pensar en endur-se des de casa alguns fruits secs i xocolata!! jeje...

.

Torna a sortir el sol i decidim aturar-nos per dinar. Tenim cobertura de mòbil!!! ...i des de Barcelona ens diuen que tot el dia està plovent. En canvi, aquí aprofitem per bronzejar-nos una estoneta, jeje... Som uns privilegiats. Tot i que no per gaire estona. Uns nuvols enormes es tornen a dirigir cap a nosaltres. Són dos quarts de tres. Decidim recollir les restes del dinar i continuar una estona més fins a un cartell colgat per la neu que ens anuncia la Muntanya d’Arànser. Des d’aquí tenim 50 min fins als Estanys de la Pera, però ja no tenim temps suficient per arribar-hi. Quina llàstima. Deixem pendent aquest recorregut per un altre dia i fem mitja volta de tornada a Cap del Rec.

.

.
Ha estat una bona experiència. M’he sentit com un autèntic explorador recorrent boscos i prats nevats a més de 2.000 metres.


.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Senderisme al Congost de Mont-rebei (Pallars Jussà) Lleida

La travessa del Congost de Mont-rebei és probablement una de les propostes més sorprenents que ens depara la muntanya catalana. Durant la dècada dels anys vint es va construir un camí excavat a la roca per millorar les comunicacions entre els pobles de la zona, però va quedar inundat per la crescuda de les aigües un cop es va posar en marxa el pantà de Canelles. Perduda aquesta via de comunicació, llevat de les èpoques de sequera, en les que l’antic camí reneix, la companyia Enher va iniciar l’any 1980 la construcció d’un nou camí, uns 30 metres per sobre, que és el que avuí he decidit visitar amb la companyia de l’Eva i la Nati.

Inici del viatge amb un explèndit dia assoleiat.
.

Ens creuem amb un parell de rucs catalans.

.

El fang fa acte de presència.
Ens costa una mica caminar.
.

El maravellós pont metàl·lic del barranc de Sant Jaume.

.

Quina por!!
Quí vol passar primer?

.

Oleee! la Nati passa primer.
No!! no!! ...primer ha estat l'Eva (la fotògrafa)

.

Fotooo!
Tothom d'esquena a la càmara

.

Arribem fins al camí excavat a la roca.

.

En dues paraules...
IM - PRESSIONANT!!!


Aquest sóc jo!!
Ara em toca a mi travessar aquest túnel.


Ascensió fins a les ruïnes del poblat medieval d'Altimiris.


Buffff...
quin cansament.


Wooow!!
Vista espectacular dels Pirineus!!
Fi del viatge i camí de tornada...



diumenge, 30 de novembre del 2008

Cercant nous horitzons


Avuí m'he trobat un vent suau... gèlit... Un silenci quasi absolut. Avuí la tranquilitat fa acte de presència... Avuí és un bon moment per mirar enrere. Avuí vull dir-te que he descobert la meva passió per la muntanya gràcies a tu. A partir d'ara començo un nou viatge...
.

...on la distància de les ombres del passat
es fondran on la terra trenca l'horitzó
i el vent del matí
m'arrossegarà
se m'endurà.